Avui és un d’aquells dies en que ser mare em pesa.

Si em pregunto què m’ha aportat ser mare, ho tinc clar: tolerància, generositat i l’oportunitat de veure el món a través dels ulls d’un infant.

Però els ulls d’un infant són nets només durant un temps, perquè a mida que creix i entra en el món dels grans, la seva visió perd lucidesa. Te n’adones el dia que no pots evitar que descobreixin certes maldats. És llavors quan prens consciència que el monopoli ja no el tens a les teves mans. Ja saben qui són els reis, ja pregunten en condicions de no acceptar certes respostes, però en aquell primer moment, just en la frontera de la intersecció entre el món dels adults i dels infants, encara mantenen la il·lusió que hi ha coses que no viuran de prop, que allò que veuen al telenotícies resta molt llunyà. Guerres, maltractaments, malalties, injustícies... són coses dels noticiaris. Per a ells la realitat més propera és el joc a l’hora del pati, la bossa de l’esmorzar, el control de plàstica, l’ortodòncia, les festes familiars... Encara et demanen que no fumis perquè fumar pot matar, ignorant que seràs tu qui d’aquí uns anys els diràs que no siguin babaus i no mantinguin per gaire temps més aquest vici que tu no pots deixar.

Els nens i nenes neixen generosos, tot i la seva tirania innata. Però arriba un dia en que la seva tirania es pot convertir en la teva presó i, encara que ells vulguin ignorar-ho, també en la seva.