La Xènia era molt bona nena. Molt quieta. Menjava i dormia molt bé, tot i que li costava agafar el son. Cada vespre li explicava un conte. Sovint més d’un. Amb el llum apagat, quan encara rondinava si sortia de l’habitació, asseguda al seu costat li explicava contes que jo m’inventava o li cantava cançons. Més d’un cop jo també m’havia quedat adormida al seu costat. Quan era prou petita perquè jo l’adormís als braços, o més gran quan jo m’estirava al llit al seu costat fins que s’adormia, ella em tocava els cabells. Encara ara, quan està relaxada, ho fa amb els seus. Em feia molta gràcia mirar-me al mirall quan finalment sortia de l’habitació tota despentinada.

Com que li costava agafar el son, quan encara dormia al bressol, recordo que jo li posava la mà a l’esquena i quan pensava que ja dormia la retirava, i llavors ella tornava a plorar. Una vegada vaig deixar un llibre sobre la seva esquena, i ella no ho va notar. Jo vaig fer la prova perquè ja em feia mal l’esquena d’estar mig ajupida al costat del bressol, i per sorpresa meva, el llibre fa funcionar!

Quan em vaig reincorporar a la feina, després de la baixa maternal, ella va començar a anar a una escola bressol. Cada dia a les vuit del matí la deixava amb l’educadora. Sempre érem les primeres en arribar a l’escola, i a mi això em donava tranquil·litat perquè podia deixar-la, si calia, en braços de l’altra mare. Perquè era una bona escola, i les educadores molt bona gent, així que jo sentia que aquella era la seva segona casa. Ella guarda records d’allà, i encara ara li agrada passar a fer una visita a la seva mestra.

Quan em sent cantar, riu recordant les meves cançons nocturnes tot bressolant-la. Em diu que quan era petita i jo li cantava, ella creia que jo cantava bé, i riu perquè ara sap que sovint desafino. És el que té tenir fills petits, que quan són petits tu ets el millor del món, i a mida que es fan grans, van descobrint que som persones humanes.

Per les tardes, quan ella sortia a les cinc d’escola, eren els avis o la cangur els qui la recollien i estaven amb ella fins que jo arribava de treballar. Com que l’aixecava tan d’hora per anar a escola, jo tenia el temps just per banyar-la i donar-li el sopar. A les vuit ja la posava a dormir, i jo tot just arribava a les set de la feina. En aquells temps, jo recordava sempre la frase que a l’escola em deien: “Val més qualitat que quantitat”. A mi m’agradava pensar que les poques hores que passava al seu costat les compensava perquè les hi dedicava plenament a ella.

Amb la Xènia podíem anar a tot arreu. Menjava i dormia com si ho fes a casa. No era gaire moguda, i s’adaptava prou bé als canvis. El que no li agradava gaire era anar en cotxe. Jo la deixava asseguda a la cadireta del cotxe i li posava el xumet a la boca. De sobte, en el moment menys pensat, mentre estava pendent del trànsit, el xumet rebotava contra el vidre davanter del cotxe i ella esclatava en plors. Era el fatídic moment en el que jo prenia consciència que fins que no arribés a casa hauria d’estar conduint i explicant contes o cantant cançons sense parar.

Era tan quieta que fins i tot li podia tallar jo els cabells. Els diumenges a la tarda ens empastifàvem amb pintura de dits i fèiem murals, i una vegada fins i tot vaig deixar que s’empastifés tota ella despullada. Era estiu i en acabar tocava el bany. Recordo la banyera amb l’aigua tota vermella i ella esvalotada pel l’activitat. També retallàvem fotografies de revistes i fèiem collages, sempre buscava coses per fer amb ella, motivar-la i estimular-la. M'agrada disfrutar al seu costat.

Ser mare de la Xènia era molt gratificant, i jo em pensava que era la millor mare del món.

La Xènia i jo. El seu pare sempre de viatge. Sempre el trobava a faltar al meu costat quan descobria la primera dent, quan ella deia la primera paraula, la primera passa... Em vaig acostumar tant a que ell no hi fos, que segurament com a defensa em vaig acostumar a viure, sense ell, la meva vida amb la Xènia.