Fa molts anys des de la meva darrera entrada en aquest blog. Ho vaig fer per darrera vegada l'any 2008, i recent encetat l'any 2023 ho torno a intentar.

He decidit tornar a escriure, omplir el full en blanc de paraules perquè aquestes alliberin l'espai ocupat per les meves filles, que amb 34 i 31 anys encara ocupen tot l'espai.

Ja tinc 61 anys. Sóc molt més sàvia. Segurament gràcies als reptes que les meves filles m'han anat posant per davant. M'agrada la meva soledat, em sento orgullosa de tot el que he aconseguit, jo sola, per mi i amb mi, com també em sento orgullosa de les meves filles que també han lluitat i segueixen fent-ho per superar les seves quimeres i deixar enrrere el seu dolor.

I a partir d'ara no vull parlar d'elles, que també, però vull parlar de la dona que sóc. Anava a dir de la dona que em queda, perquè he estat massa temps deixant-la de banda. Vull recuperar la il·lusió d'una vida meva sense estar vivint la vida de les meves filles.

Vaig acabar una teràpia de 20 anys l'estiu del 2020. Em sentia pletòrica, tranquil·la, serena. Poc a poc el dolor va desaparèixer, per fi!, però no la preocupació. En els darrers mesos han tornat les crisis, els conflictes de les meves filles m'han tornat a envair, i per primera vegada en 30 anys vaig perdre la confiança que per fi arribaria la calma. Em vaig desesperar pensant que no hi hauria final, i que la meva vida havia consistit només en ajudar les meves filles i en protegir-me jo mateixa. El pensament sempre era: "això no acabarà mai, mai em deslliuraré d'aquesta creu", la creu de veure patir les meves filles i de veure'm com sempre supeditada als seus conflictes.

Però no és ben bé així. No sóc la mateixa dona que escrivia l'any 2008. Tinc una bona xarxa d'amigues, he tingut pèrdues importants de familiars, he superat la mort l'any 2006 del meu millor amic i he comprès perquè va ser per a mi tan dolorosa la seva pèrdua. Tinc eines, un moment laboral molt tranquil, i en aquests moments estic centrada en els problemes de salut que m'han arribat.

Quan fa un parell del mesos vaig començar a pensar en la meva mort, en què la meva vida potser ja no tenia sentit, perquè tota ella havia estat centrada en les meves filles i que el temps que em pot quedar de vida ja no seria temps de qualitat, que ja no em quedava temps per il·lusionar-me en cap projecte vital que fos només meu, llavors vaig demanar ajuda.

I la meva cura potser sigui escriure, encara que no sé què vull escriure. Però he viscut moments molt bonics compartint un blog que vaig iniciar l'any 2003 i que vaig finalitzar el 2008.  Avui he recuperat aquest altre blog, per mandra de començar-ne un altre, i perquè sigui de dia o de nit, quan escrigui seguirà sent la meva hora secreta. La meva. La de la dona que sóc i la de la dona que vol tornar a sentir la il·lusió de viure.

Ho torno a intentar. Han passat dos anys i de nou em proposo escriure per allunyar de mi una pena que sempre torna, una pena àcida, una lluita que no s'acaba.

La Xènia ja té 20 anys i la Joana està a punt de fer-ne 17. Totes dues atrapades encara no sé a què.

En aquest temps que fa que no escric aquí elles han crescut una mica. Hi ha menys llàgrimes, i també menys crits. Però no hi ha menys dolor. Potser la diferència és que ara les paraules comencen a substituir les llàgrimes i els crits. És un gran pas.

Un pas que no és suficient, però.

Avui enceto de nou la meva hora secreta.

Encara no he parlat de la Joana, tot just he explicat com recordo el part de la Xènia. Hauria de seguir, si seguís un ordre cronològic, explicant com van ser els meus tres primers anys de mare. Hauria d’explicar com era la petita Xènia en els seus primers anys de vida, quan ser la seva mare no em pesava gens, sinó tot al contrari.

Quan va néixer la Joana van començar les dificultats. El seu naixement va ser encara més ràpid que el de la Xènia i la meva recuperació va ser fantàstica. Jo seguia pensant que això de dur infants al món se’m donava molt bé. Però la Joana va néixer amb un problema de salut (en parlaré més endavant), i les coses no van ser fàcils.

Jo diria que l’angoixa va aparèixer llavors, per primer cop. Una angoixa que, per diferents motius, va anar apoderant-se de mi sense que jo me n’adonés. Jo estava massa enfeinada amb les meves dues nenes, els metges i els hospitals, els dubtes i les pors d’una malaltia de la que no havia sentit parlar mai, una carrera d’interrogants que massa poc a poc s’anaven resolent, i sempre a favor nostre, però tot era molt lent, i el meu dia a dia era molt dur. Una nena de mesos que plorava sempre, menjava malament, dormia poc... i una nena de quatre anys molt reservada, quieta, amb molt caràcter i gran observadora de tot el que l’envoltava.

Preocupada perquè les atencions que necessitava la petita afectessin el menys possible a la Xènia, jo em vaig desdoblar, multiplicar diria... per atendre les necessitats de totes dues amb equilibri. El pare de les nenes viatjava molt, jo feia pocs mesos que havia canviat de feina, i em sentia sobre un cavall desbocat. Vivia la meva vida com una carrera d’obstacles i em sentia molt sola, tot i no saber-ho encara.

Avui, divuit anys després, miro enrera i em costa recordar els moments feliços al costat de les meves filles. Fa més de cinc anys que la meva vida gira al seu entorn, fa més de cinc anys que m’enfronto a una lluita molt dura... la lluita per a què les meves filles visquin amb felicitat i allunyin els seus fantasmes.

Avui, divuit anys després de ser mare, i molt conscient del que suposa, m’estic plantejant animar a la Xènia a què marxi de casa. Crec que és la única manera de què ella es decideixi a créixer. Jo l’ajudaré econòmicament, però tal i com estan les coses no veig de quina altra manera puc ajudar-la.

Fa divuit anys jo era una mare pletòrica. Avui..., i des de fa mesos, no em sento una mare vençuda però sí que he esgotat tots els recursos que tinc a mà. La Joana pateix un trastorn alimentari sever que no és més que el símptoma d’un trastorn de personalitat... I la Xènia... per segona vegada ha penjat els estudis, treballa a temps partit i la resta del dia o dorm o surt amb els amics. La Joana està en mans d’especialistes, només té 14 anys encara, i confio que quan arribi als 18 la fada que porta dins aflorarà i brillarà com mai, ja que ella no ha deixat mai de demanar ajuda ni de lluitat per aconseguir una victòria. Però la Xènia renega de qualsevol ajuda, només pateix, i el sofriment la fa ser violenta i passiva mentre camina perduda enmig dels seus fantasmes... És forta, té molt caràcter, i comença a ser hora que assumeixi el compromís de créixer.

Des de fa divuit anys, les meves filles han estat el més important de la meva vida, i ho seguiran sent, però no puc sostenir més angoixa, més dolor, més patiment. Fa setmanes que no visc un moment agradable amb elles. Fa setmanes que renego de tant esforç emprat sense aconseguir alliberar-les de les seves pors i angoixes.

Avui, per primera vegada a la meva vida, començo a prendre consciència que potser ja n’hi ha prou i potser ha arribat el moment de tallar jo mateixa el cordó umbilical que la Xènia es resisteix a deixar enrera.

Avui és un d’aquells dies en que ser mare em pesa.

Si em pregunto què m’ha aportat ser mare, ho tinc clar: tolerància, generositat i l’oportunitat de veure el món a través dels ulls d’un infant.

Però els ulls d’un infant són nets només durant un temps, perquè a mida que creix i entra en el món dels grans, la seva visió perd lucidesa. Te n’adones el dia que no pots evitar que descobreixin certes maldats. És llavors quan prens consciència que el monopoli ja no el tens a les teves mans. Ja saben qui són els reis, ja pregunten en condicions de no acceptar certes respostes, però en aquell primer moment, just en la frontera de la intersecció entre el món dels adults i dels infants, encara mantenen la il·lusió que hi ha coses que no viuran de prop, que allò que veuen al telenotícies resta molt llunyà. Guerres, maltractaments, malalties, injustícies... són coses dels noticiaris. Per a ells la realitat més propera és el joc a l’hora del pati, la bossa de l’esmorzar, el control de plàstica, l’ortodòncia, les festes familiars... Encara et demanen que no fumis perquè fumar pot matar, ignorant que seràs tu qui d’aquí uns anys els diràs que no siguin babaus i no mantinguin per gaire temps més aquest vici que tu no pots deixar.

Els nens i nenes neixen generosos, tot i la seva tirania innata. Però arriba un dia en que la seva tirania es pot convertir en la teva presó i, encara que ells vulguin ignorar-ho, també en la seva.

Recordo que el dia del part de la Xènia jo tenia molt mal d’esquena. Vaig anar a urgències de la Maternitat perquè em sentia com humida i tenia por d’haver trencat aigües altes. Em van confirmar que no, però em van trobar molt dilatada. Al metge hi havia anat sola, i després de fer una consulta, em van dir que podia marxar cap a casa tot i que era molt possible que en un no-res hagués de tornar. De camí cap a casa vaig passar pel mercat i recordo que vaig comprar pèsols frescos. Mentre els pelava, asseguda a la cuina, l’esquena em feia cada vegada més mal. Quan va arribar la meva parella li vaig dir que estava fatal. Abans que ell sortís altre cop cap a la feina vaig veure que tenia una pèrdua. Semblava per tant que el moment cada vegada estava més a prop. Tot i així, ell se’n va anar. Eren les tres del migdia. A les quatre i mitja em vaig estirar al llit perquè el mal de ronyons cada vegada era més fort. Passades les cinc vaig sentir les primers contraccions i vaig avisar el meu home que ja estava de part, mentre anotava en una llibreta la durada i freqüència de les tibades. Només en vaig apuntar cinc. La sisena ja era insuportable i enllaçava amb la següent sense cap pausa. Vaig maleir la llevadora que durant la preparació al part ens repetia contínuament que entre contracció i contracció hi havia sempre una pausa per descansar. Jo no tenia pauses! El meu company s’havia atabalat molt, i degut als nervis es va passar d’estació de metro. Tenia pressa i es passava d’estació! Quan va arribar a casa jo ja no podia moure’m.

M’agrada recordar aquell moment. El part. Les presses per arribar a la Maternitat, el dolor que m’immobilitzava, l’equip que em va atendre durant el part pendent de mi i celebrant que aquell era el primer part senzill del dia, els ànims de la llevadora, el darrer esforç i la Xènia nua sobre el meu pit, la seva primera mirada, aquell primer contacte, l’absència total de dolor i l’emoció que esclatà en llàgrimes.

Eren tres quarts de vuit del vespre. Aquella nit, la Xènia i jo vam dormir una al costat de l’altra, i jo no podia deixar de mirar-la. Aquelles manetes, aquelles ditets tan minúsculs i ben formats, aquell cos que respirava al meu costat mentre descansava de l’esforç realitzat per sortir a la vida.

Ara que faig una mirada enrera fins aquell dia, penso que són instants màgics, únics. Una experiència que sempre més guardes dins teu.
Però ser mare és molt més que això. Ser mare és molt més dur que parir una criatura. Amb el part s’inicia un camí llarg que no té fi, perquè seré mare per sempre més. Un camí en el que no pots aturar-te. Un camí en el que l’experiència acumulada sovint no et serveix prou per afrontar el repte següent.

La Xènia era molt bona nena. Molt quieta. Menjava i dormia molt bé, tot i que li costava agafar el son. Cada vespre li explicava un conte. Sovint més d’un. Amb el llum apagat, quan encara rondinava si sortia de l’habitació, asseguda al seu costat li explicava contes que jo m’inventava o li cantava cançons. Més d’un cop jo també m’havia quedat adormida al seu costat. Quan era prou petita perquè jo l’adormís als braços, o més gran quan jo m’estirava al llit al seu costat fins que s’adormia, ella em tocava els cabells. Encara ara, quan està relaxada, ho fa amb els seus. Em feia molta gràcia mirar-me al mirall quan finalment sortia de l’habitació tota despentinada.

Com que li costava agafar el son, quan encara dormia al bressol, recordo que jo li posava la mà a l’esquena i quan pensava que ja dormia la retirava, i llavors ella tornava a plorar. Una vegada vaig deixar un llibre sobre la seva esquena, i ella no ho va notar. Jo vaig fer la prova perquè ja em feia mal l’esquena d’estar mig ajupida al costat del bressol, i per sorpresa meva, el llibre fa funcionar!

Quan em vaig reincorporar a la feina, després de la baixa maternal, ella va començar a anar a una escola bressol. Cada dia a les vuit del matí la deixava amb l’educadora. Sempre érem les primeres en arribar a l’escola, i a mi això em donava tranquil·litat perquè podia deixar-la, si calia, en braços de l’altra mare. Perquè era una bona escola, i les educadores molt bona gent, així que jo sentia que aquella era la seva segona casa. Ella guarda records d’allà, i encara ara li agrada passar a fer una visita a la seva mestra.

Quan em sent cantar, riu recordant les meves cançons nocturnes tot bressolant-la. Em diu que quan era petita i jo li cantava, ella creia que jo cantava bé, i riu perquè ara sap que sovint desafino. És el que té tenir fills petits, que quan són petits tu ets el millor del món, i a mida que es fan grans, van descobrint que som persones humanes.

Per les tardes, quan ella sortia a les cinc d’escola, eren els avis o la cangur els qui la recollien i estaven amb ella fins que jo arribava de treballar. Com que l’aixecava tan d’hora per anar a escola, jo tenia el temps just per banyar-la i donar-li el sopar. A les vuit ja la posava a dormir, i jo tot just arribava a les set de la feina. En aquells temps, jo recordava sempre la frase que a l’escola em deien: “Val més qualitat que quantitat”. A mi m’agradava pensar que les poques hores que passava al seu costat les compensava perquè les hi dedicava plenament a ella.

Amb la Xènia podíem anar a tot arreu. Menjava i dormia com si ho fes a casa. No era gaire moguda, i s’adaptava prou bé als canvis. El que no li agradava gaire era anar en cotxe. Jo la deixava asseguda a la cadireta del cotxe i li posava el xumet a la boca. De sobte, en el moment menys pensat, mentre estava pendent del trànsit, el xumet rebotava contra el vidre davanter del cotxe i ella esclatava en plors. Era el fatídic moment en el que jo prenia consciència que fins que no arribés a casa hauria d’estar conduint i explicant contes o cantant cançons sense parar.

Era tan quieta que fins i tot li podia tallar jo els cabells. Els diumenges a la tarda ens empastifàvem amb pintura de dits i fèiem murals, i una vegada fins i tot vaig deixar que s’empastifés tota ella despullada. Era estiu i en acabar tocava el bany. Recordo la banyera amb l’aigua tota vermella i ella esvalotada pel l’activitat. També retallàvem fotografies de revistes i fèiem collages, sempre buscava coses per fer amb ella, motivar-la i estimular-la. M'agrada disfrutar al seu costat.

Ser mare de la Xènia era molt gratificant, i jo em pensava que era la millor mare del món.

La Xènia i jo. El seu pare sempre de viatge. Sempre el trobava a faltar al meu costat quan descobria la primera dent, quan ella deia la primera paraula, la primera passa... Em vaig acostumar tant a que ell no hi fos, que segurament com a defensa em vaig acostumar a viure, sense ell, la meva vida amb la Xènia.

Quan va néixer la meva primera filla, la Xènia, em vaig sentir la dona més feliç del món. Tot va anar molt ràpid. El part va poder ser natural, de fet... tampoc hi va haver temps per a gaires preparatius. Un parell d’empentes, i la Xènia ja era fora, amb els ulls ben oberts mirant-me mentre jo l’abraçava per primera vegada. No va plorar, no ho va necessitar perquè el part va ser tan fantàstic que ella va deixar el paradís aquàtic del meu ventre sense cap dificultat, respirant per primer cop com si ho hagués fet sempre.

Recordo la meva emoció. El seu pare era al meu costat, però jo recordo aquell moment com un moment només meu. Era el meu cos el que feia el darrer esforç per culminar aquell procés de vida.

Vam sortir del paritori tots tres, ella sobre meu, ben tapadeta i acotxada pels meus braços i recordo que els familiars de les dones que encara eren dins, dilatant des de feia hores, ens van aplaudir. Ens acabaven de veure entrar a tota pressa, corrent amb la comadrona, i jo encara amb les sabates posades perquè no hi havia temps per buscar les sabatilles, i en mitja hora ens veien sortir triomfants, com si res, amb un somriure esplèndid i amb la nena més bonica del món. Era la nostra nena.

Jo no havia volgut saber el sexe de la criatura que portava dins. El dia que la ecografia va poder mostrar si era nen o nena, el seu pare no hi era. Ell venia poques vegades amb mi al metge; sempre era més important la feina, i recordo que aquell dia vaig dir-li a la meva mare si volia acompanyar-m’hi perquè em feien una ecografia i potser li faria il•lusió compartir aquell moment amb mi. Quan la doctora em va dir si volia saber el sexe, vaig dir que no. Recordo que la meva mare va tenir un moment de debilitat i em va demanar si n’estava segura. Vaig dubtar perquè jo sabia que la meva parella volia saber el sexe de la criatura, però jo volia viure un part natural, com els de tota la vida, amb les emocions del moment, i després d’uns segons, vaig confirmar que no, que no volia saber-ne el sexe. La meva mare crec que em va entendre, però en aquell moment ella s’escudava en el desig del pare per saber el sexe, però jo li vaig dir: “Doncs que hagués vingut!”.

No ho vaig dir enfadada. Jo encara no ho sabia, però estava acostumada a viure tota sola els moments vitals de la meva vida. Aquell només n’era, potser, el primer. Encara n’havien de venir molts altres.