Recordo que el dia del part de la Xènia jo tenia molt mal d’esquena. Vaig anar a urgències de la Maternitat perquè em sentia com humida i tenia por d’haver trencat aigües altes. Em van confirmar que no, però em van trobar molt dilatada. Al metge hi havia anat sola, i després de fer una consulta, em van dir que podia marxar cap a casa tot i que era molt possible que en un no-res hagués de tornar. De camí cap a casa vaig passar pel mercat i recordo que vaig comprar pèsols frescos. Mentre els pelava, asseguda a la cuina, l’esquena em feia cada vegada més mal. Quan va arribar la meva parella li vaig dir que estava fatal. Abans que ell sortís altre cop cap a la feina vaig veure que tenia una pèrdua. Semblava per tant que el moment cada vegada estava més a prop. Tot i així, ell se’n va anar. Eren les tres del migdia. A les quatre i mitja em vaig estirar al llit perquè el mal de ronyons cada vegada era més fort. Passades les cinc vaig sentir les primers contraccions i vaig avisar el meu home que ja estava de part, mentre anotava en una llibreta la durada i freqüència de les tibades. Només en vaig apuntar cinc. La sisena ja era insuportable i enllaçava amb la següent sense cap pausa. Vaig maleir la llevadora que durant la preparació al part ens repetia contínuament que entre contracció i contracció hi havia sempre una pausa per descansar. Jo no tenia pauses! El meu company s’havia atabalat molt, i degut als nervis es va passar d’estació de metro. Tenia pressa i es passava d’estació! Quan va arribar a casa jo ja no podia moure’m.

M’agrada recordar aquell moment. El part. Les presses per arribar a la Maternitat, el dolor que m’immobilitzava, l’equip que em va atendre durant el part pendent de mi i celebrant que aquell era el primer part senzill del dia, els ànims de la llevadora, el darrer esforç i la Xènia nua sobre el meu pit, la seva primera mirada, aquell primer contacte, l’absència total de dolor i l’emoció que esclatà en llàgrimes.

Eren tres quarts de vuit del vespre. Aquella nit, la Xènia i jo vam dormir una al costat de l’altra, i jo no podia deixar de mirar-la. Aquelles manetes, aquelles ditets tan minúsculs i ben formats, aquell cos que respirava al meu costat mentre descansava de l’esforç realitzat per sortir a la vida.

Ara que faig una mirada enrera fins aquell dia, penso que són instants màgics, únics. Una experiència que sempre més guardes dins teu.
Però ser mare és molt més que això. Ser mare és molt més dur que parir una criatura. Amb el part s’inicia un camí llarg que no té fi, perquè seré mare per sempre més. Un camí en el que no pots aturar-te. Un camí en el que l’experiència acumulada sovint no et serveix prou per afrontar el repte següent.