Encara no he parlat de la Joana, tot just he explicat com recordo el part de la Xènia. Hauria de seguir, si seguís un ordre cronològic, explicant com van ser els meus tres primers anys de mare. Hauria d’explicar com era la petita Xènia en els seus primers anys de vida, quan ser la seva mare no em pesava gens, sinó tot al contrari.

Quan va néixer la Joana van començar les dificultats. El seu naixement va ser encara més ràpid que el de la Xènia i la meva recuperació va ser fantàstica. Jo seguia pensant que això de dur infants al món se’m donava molt bé. Però la Joana va néixer amb un problema de salut (en parlaré més endavant), i les coses no van ser fàcils.

Jo diria que l’angoixa va aparèixer llavors, per primer cop. Una angoixa que, per diferents motius, va anar apoderant-se de mi sense que jo me n’adonés. Jo estava massa enfeinada amb les meves dues nenes, els metges i els hospitals, els dubtes i les pors d’una malaltia de la que no havia sentit parlar mai, una carrera d’interrogants que massa poc a poc s’anaven resolent, i sempre a favor nostre, però tot era molt lent, i el meu dia a dia era molt dur. Una nena de mesos que plorava sempre, menjava malament, dormia poc... i una nena de quatre anys molt reservada, quieta, amb molt caràcter i gran observadora de tot el que l’envoltava.

Preocupada perquè les atencions que necessitava la petita afectessin el menys possible a la Xènia, jo em vaig desdoblar, multiplicar diria... per atendre les necessitats de totes dues amb equilibri. El pare de les nenes viatjava molt, jo feia pocs mesos que havia canviat de feina, i em sentia sobre un cavall desbocat. Vivia la meva vida com una carrera d’obstacles i em sentia molt sola, tot i no saber-ho encara.

Avui, divuit anys després, miro enrera i em costa recordar els moments feliços al costat de les meves filles. Fa més de cinc anys que la meva vida gira al seu entorn, fa més de cinc anys que m’enfronto a una lluita molt dura... la lluita per a què les meves filles visquin amb felicitat i allunyin els seus fantasmes.

Avui, divuit anys després de ser mare, i molt conscient del que suposa, m’estic plantejant animar a la Xènia a què marxi de casa. Crec que és la única manera de què ella es decideixi a créixer. Jo l’ajudaré econòmicament, però tal i com estan les coses no veig de quina altra manera puc ajudar-la.

Fa divuit anys jo era una mare pletòrica. Avui..., i des de fa mesos, no em sento una mare vençuda però sí que he esgotat tots els recursos que tinc a mà. La Joana pateix un trastorn alimentari sever que no és més que el símptoma d’un trastorn de personalitat... I la Xènia... per segona vegada ha penjat els estudis, treballa a temps partit i la resta del dia o dorm o surt amb els amics. La Joana està en mans d’especialistes, només té 14 anys encara, i confio que quan arribi als 18 la fada que porta dins aflorarà i brillarà com mai, ja que ella no ha deixat mai de demanar ajuda ni de lluitat per aconseguir una victòria. Però la Xènia renega de qualsevol ajuda, només pateix, i el sofriment la fa ser violenta i passiva mentre camina perduda enmig dels seus fantasmes... És forta, té molt caràcter, i comença a ser hora que assumeixi el compromís de créixer.

Des de fa divuit anys, les meves filles han estat el més important de la meva vida, i ho seguiran sent, però no puc sostenir més angoixa, més dolor, més patiment. Fa setmanes que no visc un moment agradable amb elles. Fa setmanes que renego de tant esforç emprat sense aconseguir alliberar-les de les seves pors i angoixes.

Avui, per primera vegada a la meva vida, començo a prendre consciència que potser ja n’hi ha prou i potser ha arribat el moment de tallar jo mateixa el cordó umbilical que la Xènia es resisteix a deixar enrera.