Fa dos anys vaig pensar que em podia anar bé parlar de la meva experiència com a mare. Dos anys, després d'aquell pensament i d'aquell únic post, avui ho torno a intentar.

Ho faig des d'un portàtil.

Han canviat algunes coses des de fa dos anys. Ara la meva hora secreta és sense el tè però amb un portàtil. Escric des del llit, just quan he donat instruccions que abans d'anar a dormir la meva filla petita em vingui a fer un petó.

Ja té 14 anys la petita. La gran 18. Jo ja en tinc 44, i en dos anys el que més ha canviat han estat les meves filles i la meva rutina diària. Vaig pintar el pis, vaig canviar mobles de lloc, vaig preparar una habitació per poder allotjar noies estrangeres, i ara la sala-menjador també és estudi. En aquests dos anys les meves filles han fet un recorregut, i jo suposo que també un altre, no gaire llarg, però crec que el meu curt recorregut ha estat de consolidació d'actituds.

Avui escric aquest post només per anunciar-me a mi mateixa que ho he de fer. He d'escriure. Vull escriure. I sento que torno a necessitar parlar de la meva faceta de mare, la que més energia em fa gestionar, la que ha ocupat la major part dels meus dies des de fa 18 anys.

Reflexionar i expressar sobre la meva maternitat, en un blog que només parli d'ella, potser m'ajudi a crear la distància necessària per sobreviure i gaudir d'ella. Ser mare ha estat, és, una experiència molt dura. Moltes dificultats. Molt sofriment. Dos anys després d'aquella primera voluntat, algunes coses són més fàcils, però altres s'han complicat.

Ser mare amb maduresa és l'exercici més exigent que una dona ha d'afrontar.

Però sempre ens queda la nit... La nit segueix sent la meva hora secreta.