Fa molts anys des de la meva darrera entrada en aquest blog. Ho vaig fer per darrera vegada l'any 2008, i recent encetat l'any 2023 ho torno a intentar.
He decidit tornar a escriure, omplir el full en blanc de paraules perquè aquestes alliberin l'espai ocupat per les meves filles, que amb 34 i 31 anys encara ocupen tot l'espai.
Ja tinc 61 anys. Sóc molt més sàvia. Segurament gràcies als reptes que les meves filles m'han anat posant per davant. M'agrada la meva soledat, em sento orgullosa de tot el que he aconseguit, jo sola, per mi i amb mi, com també em sento orgullosa de les meves filles que també han lluitat i segueixen fent-ho per superar les seves quimeres i deixar enrrere el seu dolor.
I a partir d'ara no vull parlar d'elles, que també, però vull parlar de la dona que sóc. Anava a dir de la dona que em queda, perquè he estat massa temps deixant-la de banda. Vull recuperar la il·lusió d'una vida meva sense estar vivint la vida de les meves filles.
Vaig acabar una teràpia de 20 anys l'estiu del 2020. Em sentia pletòrica, tranquil·la, serena. Poc a poc el dolor va desaparèixer, per fi!, però no la preocupació. En els darrers mesos han tornat les crisis, els conflictes de les meves filles m'han tornat a envair, i per primera vegada en 30 anys vaig perdre la confiança que per fi arribaria la calma. Em vaig desesperar pensant que no hi hauria final, i que la meva vida havia consistit només en ajudar les meves filles i en protegir-me jo mateixa. El pensament sempre era: "això no acabarà mai, mai em deslliuraré d'aquesta creu", la creu de veure patir les meves filles i de veure'm com sempre supeditada als seus conflictes.
Però no és ben bé així. No sóc la mateixa dona que escrivia l'any 2008. Tinc una bona xarxa d'amigues, he tingut pèrdues importants de familiars, he superat la mort l'any 2006 del meu millor amic i he comprès perquè va ser per a mi tan dolorosa la seva pèrdua. Tinc eines, un moment laboral molt tranquil, i en aquests moments estic centrada en els problemes de salut que m'han arribat.
Quan fa un parell del mesos vaig començar a pensar en la meva mort, en què la meva vida potser ja no tenia sentit, perquè tota ella havia estat centrada en les meves filles i que el temps que em pot quedar de vida ja no seria temps de qualitat, que ja no em quedava temps per il·lusionar-me en cap projecte vital que fos només meu, llavors vaig demanar ajuda.
I la meva cura potser sigui escriure, encara que no sé què vull escriure. Però he viscut moments molt bonics compartint un blog que vaig iniciar l'any 2003 i que vaig finalitzar el 2008. Avui he recuperat aquest altre blog, per mandra de començar-ne un altre, i perquè sigui de dia o de nit, quan escrigui seguirà sent la meva hora secreta. La meva. La de la dona que sóc i la de la dona que vol tornar a sentir la il·lusió de viure.
