Quan va néixer la meva primera filla, la Xènia, em vaig sentir la dona més feliç del món. Tot va anar molt ràpid. El part va poder ser natural, de fet... tampoc hi va haver temps per a gaires preparatius. Un parell d’empentes, i la Xènia ja era fora, amb els ulls ben oberts mirant-me mentre jo l’abraçava per primera vegada. No va plorar, no ho va necessitar perquè el part va ser tan fantàstic que ella va deixar el paradís aquàtic del meu ventre sense cap dificultat, respirant per primer cop com si ho hagués fet sempre.

Recordo la meva emoció. El seu pare era al meu costat, però jo recordo aquell moment com un moment només meu. Era el meu cos el que feia el darrer esforç per culminar aquell procés de vida.

Vam sortir del paritori tots tres, ella sobre meu, ben tapadeta i acotxada pels meus braços i recordo que els familiars de les dones que encara eren dins, dilatant des de feia hores, ens van aplaudir. Ens acabaven de veure entrar a tota pressa, corrent amb la comadrona, i jo encara amb les sabates posades perquè no hi havia temps per buscar les sabatilles, i en mitja hora ens veien sortir triomfants, com si res, amb un somriure esplèndid i amb la nena més bonica del món. Era la nostra nena.

Jo no havia volgut saber el sexe de la criatura que portava dins. El dia que la ecografia va poder mostrar si era nen o nena, el seu pare no hi era. Ell venia poques vegades amb mi al metge; sempre era més important la feina, i recordo que aquell dia vaig dir-li a la meva mare si volia acompanyar-m’hi perquè em feien una ecografia i potser li faria il•lusió compartir aquell moment amb mi. Quan la doctora em va dir si volia saber el sexe, vaig dir que no. Recordo que la meva mare va tenir un moment de debilitat i em va demanar si n’estava segura. Vaig dubtar perquè jo sabia que la meva parella volia saber el sexe de la criatura, però jo volia viure un part natural, com els de tota la vida, amb les emocions del moment, i després d’uns segons, vaig confirmar que no, que no volia saber-ne el sexe. La meva mare crec que em va entendre, però en aquell moment ella s’escudava en el desig del pare per saber el sexe, però jo li vaig dir: “Doncs que hagués vingut!”.

No ho vaig dir enfadada. Jo encara no ho sabia, però estava acostumada a viure tota sola els moments vitals de la meva vida. Aquell només n’era, potser, el primer. Encara n’havien de venir molts altres.