Ho torno a intentar. Han passat dos anys i de nou em proposo escriure per allunyar de mi una pena que sempre torna, una pena àcida, una lluita que no s'acaba.

La Xènia ja té 20 anys i la Joana està a punt de fer-ne 17. Totes dues atrapades encara no sé a què.

En aquest temps que fa que no escric aquí elles han crescut una mica. Hi ha menys llàgrimes, i també menys crits. Però no hi ha menys dolor. Potser la diferència és que ara les paraules comencen a substituir les llàgrimes i els crits. És un gran pas.

Un pas que no és suficient, però.

Avui enceto de nou la meva hora secreta.